L’Anna Pazos va publicar el curs passat Matar el nervi (La Segona Perifèria) i hem volgut reunir-nos amb ella per parlar del llibre i entendre més bé quines són les claus dels pensaments que conté. De seguida que ens vam posar en contacte amb ella ens va proposar la Llibreria Tòmiris com a escenari pel diàleg i quan vam trucar allà per reservar l’espai, ens va respondre la llibretera, Helena (que he de dir que no sé si el seu nom s’escriu amb H o sense, ja m’ho perdonarà), acceptant de bon grat que hi anéssim. Ens va acollir de la millor manera, un divendres tarda ennuvolat i un xic plujós.
Poc després de l’entrevista, a la llibreria es presentava Tokio y yo (Norma Editorial) de Luis Mendo i la llibretera, aquell vespre, va fer mans i mànigues per convertir el seu espai en un temple de la gent que s’ajunta per parlar de llibres. Abans de marxar, vaig comprar-li Istanbul (Mesllibres) d’Orhan Pamuk i tot plegat em va fer pensar que allò no podria haver estat d’una altra manera. El llibre de Pazos parla del seu pas per ciutats com Tessalònica i Jerusalem, així com de la seva estada a Nova York i el retorn a Barcelona. Tots aquests entorns observats des de l’ull d’algú que ha plasmat a Matar el nervi un viatge intern alhora que el seu cos es desplaçava de país a país contribuint així en aquesta reflexió. I per això volíem parlar del llibre amb la seva autora, per acabar d’enllaçar les idees amb les ciutats, els textos amb l’obra.
A tot això, immortalitzant el moment, Frederic Sala Mauri captava el diàleg en imatge des de l’altra banda de l’objectiu.
Els textos d’aquest llibre sembla que es van escriure en moments bastant llunyans uns dels altres en el temps. Amb quina finalitat comences a escriure aquests textos i quan t’adones que poden començar a tenir un sentit tots ells en comú?
És una mica una barreja. El llibre té cinc parts i cada part està més o menys ubicada en un lloc on he viscut. Llavors, com més lluny estan ubicats en el temps els capítols, doncs menys material tenia. O sigui, el primer capítol que passa a Grècia l’any 2013 jo no tenia res, no tenia cap material, no tenia ni fotos. No tenia ni smartphone, era com la prehistòria en aquell moment.
Clar.
Ens enviàvem coloms missatgers… Per tant, ho vaig haver de reconstruir tot. En canvi, lo més proper, que passa a Nova York ja tenia moltíssim text. Així, l’idea de fer una cosa coherent que ho englobés tot, va venir-me quan vaig tornar a viure a Barcelona el dia que va començar el confinament el març del 2020 ara farà quatre anys. Aquesta sensació de tornar i de dir-me ara ja em quedaré aquí, em va començar el run-run de voler fer alguna cosa amb tot aquest material vital i tots aquests temes que he anat explorant al llarg de la vintena. Molts no han trobat sortida, perquè també és un conjunt de reportatges fallits, en part, mai havien vist la llum, i se’m va acudir aquest format.
Sí.
Dividir-ho en localitzacions era una mica per endreçar la massa de l’experiència, però és una mica trampós perquè entremig d’aquests anys també vaig viure a Barcelona molt de temps, vull dir que no és tan neta la vida, al final, quan escrius.
Matar el nervi expressa que la gent viatja per provar de ser a partir d’experiències positives, però en realitat en algun moment t’adones que acabes podent ser malgrat les vivències negatives. Creus que amb el temps es modifica la visió dels esdeveniments que et construeixen com a persona?
Sí, absolutament. Crec que la memòria és una ficció que no som conscients que és ficció la majoria del temps. És aquest mecanisme estrany en que els nostres records estem convençuts que són certs, i que són tal qual els hem viscut. Precisament escrivint aquest llibre me’n vaig adonar que moltes coses que jo recordava molt clarament, que les he explicat mil cops i que són una part central de la meva identitat, anant a rebuscar, o comprovant-ho amb gent, eren falsos o totalment diferents a com els recordava. Sí, és tot mentida bàsicament.
El mandala és un element molt curiós que apareix en diverses escenes del llibre. Segurament vas topar diversos fenòmens repetits al llarg d’aquests anys, però la teva mirada es va centrar en aquest: el mandala. Per què creus que els teus ulls van a parar en això?
Hòstia, mai m’havien preguntat això, que curiós. M’encanta, eh, que em facin preguntes noves. Parlo del mandala al primer paràgraf del llibre, de fet, perquè parlo de l’habitació on vivia a Grècia. És la típica habitació de pis d’estudiants que cutreja una mica, amb mobles de cinquena mà que han passat d’estudiant, a estudiant, a estudiant i hi havia una tela hippies amb un mandala gegant a la paret. I no la vaig treure en aquell moment, perquè és aquesta cosa que sempre estàs de pas i ni tan sols fas un esforç per redecorar. És veritat que no és una tria que fes conscientment com amb una gran càrrega simbòlica en parlar del mandala, però sí que era un símbol que estava allà a l’abast de tothom. Que semblava representar alguna cosa profunda, però acabava sent banal i com una mena de tòpic amb el que breguen els joves, que busquen el sentit en les coses, però acaben així com deixant passar la vida. Una mica com el que estava fent allà a Grècia.
Entenc.
El capítol de Grècia va en part sobre el que la crisi econòmica fa en l’ànima d’una persona. Era un país molt deprimit, on la gent vivia instaurada en el qui dia passa, any empeny, així, sense cap il·lusió, amb aquesta sensació de manca de sentit i de direcció.
Com és això d’escriure pels demés avui en dia i alhora ser dona escrivint per homes? Hi ha grans referents clàssics, Colette, per exemple, que ho han fet i sembla que això ja no hagi de passar, però segueix passant.
Això va ser una feina puntual que vaig tenir quan vivia a Jerusalem, que feia de reportera a l’ombra d’un corresponsal. Però l’element de gènere no era gaire important perquè érem uns quants qui ho fèiem, nois, noies, era com indiferent en la seva ment. Érem com una mena de petit exèrcit de redactors. No escrivia res gaire personal, diguéssim, eren cròniques periodístiques que ell dictava la major part del temps. Llavors tu simplement les havies d’endreçar i tal. No puc dir allò que fossin les meves idees representades per un home. Era més una feina d’aquestes que fas per guanyar quatre duros i ja està.
Com és que això avui en dia encara es duu a terme?
Aquesta persona ja no exerceix. Tot i que ara mateix no tinc molt clar si és una pràctica molt estesa o no, la veritat. Però, clar, en el cas que jo conec era simplement persones que formen part d’una mena d’aristocràcia del periodisme en el qual l’ofici en sí i de posar-te les botes i anar a fer preguntes, és una cosa que ja no l’has de fer tu mateix. T’has guanyat el teu nom i tens altres aspiracions. No oblidem que és un món que està desapareixent, o sigui, tot el món aquest dels corresponsals i dels enviats especials. Abans, ser corresponsal era com una mena d’aristòcrata en un país estranger, però això ara ja no existeix amb la crisi de la premsa. És una mica l’ocàs d’aquest món, el moment en que ja entra en decadència. Quan ja ni tan sols els principis més bàsics de l’ofici, com fer les meves pròpies entrevistes o cròniques, ja ho faran els altres. És el que vaig experimentar jo.
En un moment, revisites Jerusalem amb l’ajuda del Google Maps, hi somies amb una mirada cinematogràfica i en fas una revisió amb perspectiva. En un altre parles d’un error que comets degut al Google Translate, i dius t’estimo en lloc de gàcies a algú. Més endavant, a Nova York, busques una frase al cercador de Google. Creus que la repetició d’aquests elements de recerca, de nou, representen en el llibre una resposta a l’impuls d’un neguit o qüestionament vital que pretenies resoldre amb certeses?
Uau! Crec que simplement Google és una part de la nostra vida. És tant part de la nostra com el cotxe o l’ascensor, llavors és natural que aparegui en el text. Perquè l’idea aquesta de que la tecnologia no hi té lloc a la literatura, no la comparteixo. La veritat és que no era deliberat, però m’agrada que hagis notat aquesta repetició, perquè són coses que tu no escrius amb cap intenció concreta, però després un lector li troba un sentit i sorgeix una nova capa del text que no havia pensat.
Donant-hi una volta més a això, altres elements que he trobat curiosa la seva repetició és quan anomenes les coses de l’IKEA. Es tracta d’un moment que parles d’uns mobles de gama baixa i en un altre moment parles d’unes caixes utilitzades. Això m’ha fet pensar, que els elements repetits configuren un tipus d’idea general del llibre. Considero que els mandales, Google i l’IKEA tracen una línia discursiva d’aquesta obra. En un primer lloc la imatge de càrrega simbòlica que representa un mandala, en segon lloc l’enciclopèdia electrònica que representa Google i en tercer lloc la classificació de les coses que ens permeten els productes d’IKEA. Creus que aquest llibre ens parla d’això, del simbolisme de la vida, del fet de voler entendre i voler classificar aquelles situacions quotidianes viscudes?
Totalment, sí, sí, molt ben vist. La veritat és que de les tres coses, el mandala potser és el menys evident, però Google i IKEA són dos elements molt centrals i representatius de la nostra vida, de l’existència contemporània i suposo que per això es van repetint. Ja et dic, no era deliberat, però sens dubte parlen de la condició com d’aquesta cosa una mica desarrelada, difosa, que é la meva experiència en el llibre, doncs, aquests dos elements són com molt clau, perquè allà on vas hi ha un IKEA i et compres una estanteria cutre Billy i una manta i tal. I Google és com la teva petita casa portàtil, és com el teu substitut per la memòria, el teu fact checker, perquè com et deia abans la memòria és fake, totalment fake.
En un moment reconeixes el valor del sorgiment del moviment #MeToo. Com et fa sentir actualment l’efecte rebot que estan tenint totes aquestes idees feministes en les noves generacions? És a dir, que en lloc de comprendre que històricament les dones han patit situacions inadmissibles, aquest reclam es rebutja de manera indignada tatxant-lo d’exageració.
El problema és que les idees feministes s’han convertit en el mainstream, s’han convertit en la institució, s’han convertit en la xerrada que et fan a l’institut. Llavors, per definició un adolescent s’hi rebel·larà. I si els hi dius a les noies que estan sent oprimides, t’engegaran a la merda, i et diran que l’oprimit ets tu, pringat, fill de puta. Hi ha una part de la psicologia adolescent que inevitablement va a la contra i com que el discurs està tan integrat en la institució, es produeix això. Però jo no crec que sigui un rebuig tan absolut, sí que crec que hi ha certes idees i nocions que vulguis o no s’han anat filtrant.
D’acord.
Jo el que explico en el llibre, al principi és una abraçada al moviment i després un rebuig meu al moviment quan es converteix en aquesta fenomen de masses. Jo estic a Nova York quan explota el #MeToo i molt aviat es converteix en una cosa que no es pot qüestionar, que és el discurs oficial de les institucions més poderoses de la ciutat. Llavors, per mi va perdre part de la seva espontaneïtat. Però això són coses diferents, a la que m’has preguntat. Crec això, doncs, que els adolescents es rebel·len per natura, però també crec que no som el mateix que érem els anys cinquanta com a societat.
El retorn a Barcelona és el final d’aquesta odissea?
Sí.
Sí? Ja està.
Ah, és aquesta la pregunta?
Sí, sí…
El final de l’odissea és la mort, no? Suposo. Vull dir, tornar a Barcelona no significa que s’acabi res, que disminueixi la intensitat de la vida, o de les coses que et passen. Més aviat al contrari, de fet. Et quedes a lloc i de sobte tot comença a reverberar de manera estranya. És a dir, no, no és el final.
Entregrafia 