(Fotografia: Frederic Sala Mauri)
Andrea Genovart va publicar Consum preferent (Anagrama) el curs passat després de guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la. L’hem entrevistat a una cafeteria de Gràcia, un divendres a la tarda, a la qual vam arribar amb mitja hora de retràs degut a un accident a l’entrada de Barcelona que col·lapsava el trànsit. Abans de realitzar aquesta entrevista ja s’havien dit moltes coses del llibre de Genovart, ara bé, tot el que s’havia dit era representatiu del seu valor literari?
Consum preferent és un discurs plantejat en els pensaments de la protagonista i des d’allà s’articula una queixa respecte la manera de viure d’avui, la qual per molt que no agradi, sembla inevitable estar obstinat a viure segons quines situacions en relació a aspectes socioculturals i politicoeconòmics. Amb tot, la manera en que Genovart ha escollit plasmar aquesta veu és amb un munt de recursos diversos com ara frases dites escrites en castellà, expressions col·loquials molt comunes en el lèxic del jovent, repeticions de sentències a mode de disc ratllat o, gairebé, d’error informàtic, així com també sintagmes nominals i substantius escrits amb les inicials en majúscula per emfasitzar i satiritzar el concepte alhora.
En una lectura atenta del llibre es pot percebre que cadascuna de les eines emprades no s’han col·locat en el text atzarosament, sinó amb una voluntat intencionada i concreta. Una lectura crítica de la novel·la pot fer gaudir la proposta estilística, o bé la pot fer rebutjar, però si es menysté l’obra pel simple fet de no claudicar amb les idees de l’autora, constata que no es tracta d’una lectura crítica.
S’ha parlat molt d’una ciutat poc acollidora a Consum preferent, d’un entorn hostil per subsistir de manera digna, però s’hi tracten tantes coses més que n’hem volgut fer un repàs amb l’autora.
Has escrit una novel·la que, al marge del personatge principal, el veritable protagonista de l’obra és el discurs de la narradora tant pel registre com per l’estil. Quin és el punt de partida a l’hora de crear una veu d’aquestes característiques?
L’estil va ser la primera elecció conscient a l’hora d’escriure la novel·la, fins i tot abans que la trama. Soc una persona que quan escriu, i també quan llegeix, m’agrada molt fixar-me en el tipus d’estil, és a dir: valoro molt el gest creatiu a través de l’estil. Llavors, jo tenia el concepte clar, que era la impossibilitat de fer un relat unívoc, tancat, i tenia molt clar que això ho volia plasmar mitjançant l’estil: que l’estil fos el tema. Que el lector no experimentés que la ciutat és així perquè la narradora li diu, sinó que fos una experiència lectora desordenada, contradictòria, o ansiosa, i reflectir així el concepte del llibre. Per això va ser la primera elecció i la més premeditada, tot i que després, en efecte, sembli una cosa molt espontània.
Quin creus que és el paper de la literatura urbanita en un moment d’auge de la literatura de la ruralia?
Crec que molts conceptes que pot incorporar avui la literatura urbana actual, el que fan és desactivar el debat o la polarització radical entre el que és poble i ciutat. Avui en dia es parla de la ciutat en termes de connectivitat, de comunicació a través de les aplicacions, però aquests temes actualment també travessen el poble. En el sentit que hi ha antenes de wi-fi a tot arreu, que tothom té un perfil social i es pensa a sí mateix en termes d’autoimatge, de l’acció de representació en l’era digital, així com tot un seguit de coses que no tenen tant a veure amb la demografia del poble o la ciutat, sinó amb unes altres dinàmiques que passen precisament en el que no és empíric, que és tota aquesta cosa més aviat digital. D’una manera més simplificada ho tendim a associar amb la ciutat, però no té gaire sentit.
En diferents passatges, ens parles de Quim Monzó, un escriptor de ciutat –referint-me a l’escriptura– que fa una mica de model del pensament de l’Alba. En canvi, quan ens parles de Mercè Rodoreda apareix com a contrapunt del moment vital que viu; d’alguna manera reivindiques veus nostrades des d’un altre punt de vista. Estem molt acostumats a la veneració de Rodoreda, però no tant a la de Monzó. Hi ha un punt de queixa aquí?
Potser, a través de l’Alba, intuïtivament, li sembla estrany que el referent literari del malestar només sigui a través del malestar de la guerra per mitjà de l’obra de Rodoreda. Per tant, literàriament, i a nivell de ficció, ella que s’identifica amb el canvi intel·lectual, li pesa només tenir un referent com ara la guerra per tractar el malestar. Monzó no la tracta, la guerra, Rodoreda sí. Però el malestar social es pot narrar des de totes les perspectives, no només una. El Monzó, bàsicament, és un referent que l’Alba utilitza perquè teòricament no recull un gran drama, però posa el focus en la peripècia de l’anècdota i porta aquesta mínima expressió de malentès o de conflicte fins al màxim dramatisme o absurd perquè té la capacitat de focalitzar-se psicològicament en els personatges. Però aquest referent tampoc identifica a l’Alba, perquè al final el codi de ciutat en la narrativa de Monzó, és un codi que no li serveix per emmirallar-se. Llavors, realment, es tracta d’un diàleg amb referents que pesen actualment en la nostra cultura catalana del malestar que per mi ja no són vigents. Es tractava de construir una identitat de l’Alba, o un intent d’identitat, sempre en negació, provant amb el que diuen que és vàlid de l’entorn i tot i així no acabar de sentir-se convençuda.
La novel·la critica el filtre de moralisme amb el qual s’ha de contemplar l’art avui en dia. Què és el que et molesta més d’aquesta qüestió? Creus que la moral no hauria de ser cap sistema de mesura artística?
Per mi és una amenaça brutal. Penso que l’Alba detecta el moralisme, però tot i encarnar a vegades els codis morals, ètics o de decòrum, no vol dir que participis d’això. Hi ha un debat molt interessant amb la cancel·lació, per exemple. Quan fem judicis morals sembla que ens oblidem que cada temps té la seva moral. Si realment nosaltres estem en una tradició àmplia de la Història a nivell artístic, literari, que llegim novel·les d’altres segles i ens hi podem relacionar, per què no pensem que la gent que vindrà després de nosaltres s’hi pot relacionar des d’una altra distància? Podem llegir perfectament el Marquès de Sade sense pensar que realment està fent apologia a l’assassinat o apologia a les violacions. Aquesta excessiva càrrega de responsabilitat que tenim la podem desactivar. Per mi cancel·lar una obra per alguna cosa que hagi pogut dir o fer l’autor pot ser perillós perquè a vegades l’obra no diu res de l’autor. Si penses en una cosa de llegat, de tradició i de creació, la pèrdua pot ser molt heavy.
Tractes el feminisme amb un estil semblant al de Fleabag, és a dir, demostrant que el coneixes i l’entens bé, però ensenyant algunes contradiccions en les que es pot trobar una dona en determinades situacions. És important ampliar la mirada en aquests termes, fins i tot afegint-hi humor?
Sí. De fet, crec que l’equívoc de pensar que realment quan estem fent humor d’algun tema més aviat social o amb més intervenció política, és que a vegades tendim a pensar que l’estem banalitzant. I en pensar això, no l’hi estem reconeixent a l’humor la seva capacitat política. És a dir, l’humor per mi és possible gràcies a una gran consciència política, perquè per fer humor has d’utilitzar dos codis: un punt de partida més realista i generar d’aquí una nova visió en contrast, ja sigui irònica, sarcàstica, paròdica o cínica, traçant un límit que desactivi aquella realitat ja assumida. Però s’ha de ser perfectament conscient de la realitat que t’envolta per poder fer aquesta mena de salt humorístic. L’humor analitza tant la realitat de l’entorn que pot arribar a donar-li la volta per intentar entendre millor un determinat codi social. En l’humor hi ha una capacitat missatgera que és molt potent, sobretot quan l’humor és incòmode. La incomoditat et trasllada a un estat estrany on descobreixes que una cosa molt espontània que et fa gràcia, i no ho pots controlar, té a veure amb unes idees que per una banda et fan riure i per l’altra et fan sentir culpable; idees a dos temps. Adonar-se d’això és molt significatiu, perquè et situa on estàs políticament. Per això crec que no hi ha cosa més política que l’autoconsciència.
Entenc.
Cap de nosaltres és cent per cent feminista, perquè totes tenim el pes de ser absolutament feministes, però no podem ser-ho perquè l’ésser humà és complex i al final no ens han educat ni hem crescut en un entorn completament feminista. Això, en efecte, suposa una contradicció, però, al final, una broma amb un missatge més cru de les pròpies contradiccions d’una dona és assumir aquestes contradiccions, encara que sigui a través d’una forma crua de l’humor. Això, per tant, importa perquè sempre serà més polític reconèixer-se en la contradicció abans que ignorar-la. La incomoditat també et desperta la necessitat de moure’t d’aquest lloc.
Consum preferent pensa en allò que se’ns va dir al créixer i en allò que ens trobem avui. Creus que un sector de la societat no comprèn la situació en la que es troba la joventut més propera a la maduresa que a l’adolescència?
Ens creiem que hi ha més incomprensió de la que realment hi ha. A vegades, sobretot des dels mitjans, per una decisió més aviat política els interessa dir que moltes coses que ens passen pertanyen a la nostra generació, quan els lloguers, per exemple, no afecten només a la gent jove, sinó a tothom, o per exemple les lleis de la diversitat sexual, que en realitat estan afectant a tot el país. Això no és una cosa de gent jove. En canvi, sí que s’utilitza d’una manera interessada perquè t’eximeix de responsabilitats. Tu pensa que les persones que jutgen què són els problemes generacionals són aquelles que no formen part de la generació que assenyalen i alhora els qui no estan sent afectats per la problemàtica que sigui. No és una cosa transversal d’una generació, sinó que es tracta de coses que afecten a tothom, encara que sempre en major o menor mesura.
Entregrafia 